EN EL REGNE DELS VENTS           El cel just es començava a enfosquir quan van arribar a aquella platja.. Ell va fer una ràpida llambregada pel voltant: allí no hi havia res, ni una miserable barraca! Va sentir que algú deia que el camp de refugiats estava a uns dos quilòmetres, i que allà sí que n’hi havia, de barraques.          Era massa fosc per posar-se a caminar i la majoria van decidir passar la nit allí. Van estirar les mantes a terra; els fardells i les maletes que duien les van fer servir de barrera contra el vent. En Pere, en Damià i ell, es vam ajaçar ben junts per donar-se una mica de calor.          En Pere es va passar tota la nit sanglotant.          El fred punxava, i el vent no els deixava cloure els ulls. Sempre hauria de recordar aquella nit. L’udol del vent, el lament del mar; la coïssor del cor del qui se sap lluny de casa; d’una casa que potser ja no veurà mai més!... I tantes nits com aquella que havien de venir!          Començava a clarejar quan van sentir un soroll. Eren genets àrabs, que sense donar-los temps ni de recollir les seves coses, se’ls van llençar al damunt amb els cavalls, i els van fer posar en peu. Van caminar, amb aquesta escorta, uns dos o tres quilòmetres que li van semblar vint!          Van arribar al Camp de Concentració de Saint-Cyprien.          Però, on eren les barraques? Només en el que anomenaven camp 9, n’hi havia, de barraques, i ja estaven ocupades pels de les Internacionals. Els altres camps —n’hi havia 19 en total— tan sols eren una gran platja d’uns cinc quilòmetres de llarg per un d’amplada fins arribar al mar, tot encerclat de reixat de filferro espinós.          El panorama era encara més desolador del que es podien esperar. Els tres homes es van ficar en un dels camps, en el que els va semblar menys ple. Era el número 13, el que més endavant seria conegut com a Camp Civil. Els altres van ser ocupats pels d’artilleria, pels del DCA (Defensa contra aeronaus), pels carabiners i així fins a omplir el darrer dels camps, el 19, on es van aplegar aquells que volien retornar a Espanya.          De seguida, es van tornar a formar comandaments: les insígnies fetes amb les llaunes dels pots de llet condensada, tornaven a ornamentar els pits dels tinents, dels capitans i, fins i tot, dels coronels. Tornaren a sonar les trompetes. Era precís ordenar el caos; seguir-se sentint homes civilitzats, malgrat tot.          Tot i així, la major part de la gent que omplia el camp dormia al ras. Allà qui posseïa quatre pals i un tros de tela per fer-se un tendal, es podia considerar ric.          Ells no estàvem entre els afortunats. Fent servir els plats de menjar com si fossin pales, van cavar unes fosses d’uns seixanta o setanta centímetres de fondària, per dos metres d’amplada i llargada. Allò va ser casa seva durant quatre setmanes.          El primer dia d’estada al camp van menjar pa amb llet condensada freda per esmorzar, dinar i sopar. A la nit, es vam arreglar un jaç amb les mantes: dues a terra, i les altres dues pel damunt. Pel matí, quan es vam despertar després d’una altra nit de fred intens, una fina capa de sorra els cobria. No va ser l’única sorpresa: també els havien robat els pots de llet condensada. Per sort, qui ho va fer, encara tenia una mica de consciència i els en va deixar un perquè poguessin anar passant.          Aquell dia, el menú va ser igual que el del dia anterior, però més escàs.          No va ser fins al cap d’una setmana que van començar a arribar els camions amb el pa; però la majoria de vegades, els camions eren assaltats abans que poguessin arribar a Intendència.

arriba

sumario